Pare, Fill i Esperit Sant, em respongué el vell ermità a la pregunta de quants de germans formaven la seva comunitat. Tres ermitans a l'ermita de Betlem i tres a l'ermita de la santíssima Trinitat de Valldemossa mantenen encara al 2008 una tradició eremítica que es remunta com a mínim fins a la conquesta catalano-aragonesa de Mallorca.

Pertanyen a la congregació de Sant Pau i Sant Antoni, fundada per l'alaroner Joan Mir i Vallès, Joan de la Concepció, qui donà un nou impuls a la vida contemplativa mallorquina amb la construcció a l'any 1646 d'una ermita als boscos de Miramar , origen de l'ermita de la Trinitat.

L'impuls sembla acabar ja el seu recorregut, més de 350 anys després. Així a  la segona mitat del segle XX la Congregació posà el punt final a la seva presència a l'ermita de Nostra Senyora del puig de Pollença (1968), a Santa Magdalena del puig d'Inca (1985), a Nostra Senyora de Bonany de Petra (1990) i a Sant Salvador de Felanitx (1992). El nombre d'ermitans ha baixat dels 35 fins als sis actuals. En pocs anys no en quedarà cap.

No és estrany ja que una vida dedicada per complet a la unió amb Déu i basada en la solitud, el silenci, la penitència, la pobresa i l'oració continuada no pot tenir en els temps que corren gaire adeptes, sobretot enmig de la crisi general de vocacions que afecta l'Església.

I tanmateix no aniria malament prendre una mica d'exemple de la vida d'aquests homes, si més no  per evitar que el consumisme acabi per ofegar-nos completament.

Marts i genetes són mamífers de difícil observació per les seves costums crepusculars. Així i tot aquests animals fugissers han deixat el seu rastre a la toponímia de Mallorca. Potser un animal que fugia muntanya amunt donà nom a sa coma des Mart (Can Bajoca), es pas des Mart (serra d'Alfàbia) o es pas de sa Geneta (puig de Cura). Tal vegada un exemplar que tenia la costum d'enfilar-se a la soca d'un vell arbre ens deixà s'olivera des Mart (Tuent) i un altre tenia el seu cau a una cova (cova de sa Geneta). Qui sap si un mart de considerables dimensions caigué a un parany preparat a les terres de sa Muntanya, a Bunyola, recordant-se per sempre el lloc amb el nom de sa llosa des Mart. Altres noms no necessiten cap explicació, és el cas des cagador de ses Genetes.

Però la relació dels pagesos i caçadors amb marts i genetes és més tormentosa del que es podria deduir de la toponímia. Els perjudicis ocasionats per aquests animals i pels moixos salvatges, els convertí en un element que calia erradicar sense pietat. Fins als anys 60 del segle XX s'organitzaren batudes d'extermini que eren recompensades econòmicament pels Ajuntaments, tal com s'explica en aquest article . La situació avui en dia ha millorat però dista molt de ser òptima, degut al manteniment de l'ús del verí per eliminar animals indesitjats, pràctica que ha posat contra les cordes a algunes espècies com la milana reial.

Com a mínim volem pensar que a les garrigues mallorquines ja no ets pots quedar espantat per la visió sobtada d'un grup de moixos i genetes penjats d'un ullastre, salvatge pràctica que tenia la finalitat d'escarmentar la salvatgina.

Moixos i genetes penjats, marina de Llucmajor (1990)