"Li diuen Cas Frares i fa 500 anys que no n'hi ha...." deia Miquel Segura referint-se a la possessió llucmajorera que un temps va pertànyer als cartoixos.

I és que antigament les ordres religioses posseïen immobles i terres l'explotació de les quals els generava importants ingressos. Per exemple els mateixos cartoixos de Valldemossa compraren Son Bibiloni  (Palma) l'any 1562 i la Companyia de Jesús fou propietària d'Alboraiet (Campanet) durant el segle XVII i part del XVIII.

Genèricament aquest tinença de terres per part de les ordres religioses ha deixat noms del tipus Cas Frares, hort des Frares, casotes des Frares...Però a vegades el nom és més precís i ens informa de l'ordre concreta. El cas més paradigmàtic és el de la Trapa però el més habitual són els diversos Cas Enagistes que trobam arreu de l'illa i que fan referència als jesuïtes o membres de la Companyia de Jesús, arribats a Mallorca l'any 1561.

La casualitat ha volgut que moltes de les propietats que eren conegudes amb el nom de Cas Enagistes hagin caigut abatudes pels creixements urbans.  Els primers terrenys engolits foren els destinats a la construcció de s'Escorxador de Palma entre els anys 1907 i 1909. A Marratxí les cases de Cas Enagistes foren demolides a causa de l'ampliació de l'aeròdrom de Son Bonet l'any 1941. I l'ampliació del polígon industrial de Can Valero féu desaparèixer a la dècada dels anys noranta del segle XX les blanques cases de Cas Enagistes.

Sortadament encara comptam amb un exemple en el qual el nom dels ignasistes perviu juntament amb les cases que foren de la seva propietat entre 1652 i 1767, data de la primera expulsió. Es tracta de la magnífica torre des Enagistes de Manacor, seu del museu d'història de la ciutat.

 

NOTA: enagista és una deformació d'ignasista, nom amb els que eren coneguts a Mallorca els seguidors de Sant Ignasi de Loiola, fundador de la Companyia de Jesús. A Mallorca és habitual que a la documentació aparegui com a propietari d'unes cases o d'unes terres la seva principal institució a l'illa: el col.legi de Monti-sion.

 

 

Torre des Enagistes (Manacor)

 

Seguint amb la terminologia relacionada amb el cultiu dels cereals a Mallorca que va recollir P. Rokseth entre els anys 1916 i 1920 avui li toca el torn al terme esvaït. Segons recollí el filòleg norec designa una terra que ha estat cultivada i després abandonada a la garriga per esser  improductiva.  No cal dir que és una paraula que ja només recorden els pagesos més vells.

Com en el cas anterior de l'Ermàs es Esvaïts també han deixat algun rastre toponímic, concretament als termes d'Artà, Llucmajor, Porreres i Campos. En aquest darrer municipi trobam l'únic nom on la paraula actua com a determinant. És la cova des Esvaïts o cova de Son Cosmet que fou descrita per primera vegada pels seminaristes Joan Vidal Ollers i Andreu Garcias Orfi, en el treball dedicat als jaciments arqueològics de Campos que va merèixer un dels premis del Certàmen científico-literari del Seminari de Mallorca, l'any 1932. Diu així la seva referència:

Aquesta cova està dins la pleta d'aquesta possessió i molt a prop de la carretera de la Ràpita. És molt coneguda del poble i l'anomenen "la cova dels Esvaïts". És un poc ovalada i té 11 m d'ampla, 8 m de fons i 2,5 m d'alt. El portal té 3 m d'amplada i 1 m d'alt. Mira cap a llebeig.

Ja ha decaigut l'ús d'aquest antic mot cerealícola i van desapareixent els paisatges agraris de l'illa degut a la forta pressió turístico-residencial a la que estan sotmesos.

Poc a poc també ens anam esvaïnt els mallorquins.

 

Cova des Esvaïts (Campos)

 

La punta del litoral alcudienc que separa es Clot i es Morer Vermell rep el nom de punta de l'Emperador i es diu que aquest nom té el seu origen en la breu visita que efectuà a Alcúdia l'emperador Carles V. En efecte sabem que el dia 3 de juny de 1535 l'emperador desembarcà al port Menor d'Alcúdia, fent una escala del viatge que el portaria a enfrontar-se i vèncer al famós corsari turc Barba-rossa en la coneguda com a jornada de Tunis.

Per Ramon Rosselló Vaquer coneixem la següent anotació del notari Joan Gomis, contemporani dels fets: L'emperador Carles amb trenta galeres arribà al port Menor d'Alcúdia i després anà a la ciutat on fou rebut per una gran multitud de gent, per espai de sis hores. Va estar a la casa de Jeroni Moragues, prevere. Anava a la ciutat de Tunísia ocupada pel pèrfid i tirà Barba-rossa.

No és aquest l'únic topònim de caràcter imperial del que tenim notícia. Al sud de la península de sa Foradada hi havia l'embarcador de l'Emperatriu, perquè fou el lloc on desembarcà a finals del mes de gener de 1893 Elisabet de Baviera, emperadriu d'Àustria, per visitar els dominis del seu amfitrió l'arxiduc Lluís Salvador. Dues fotografies fetes per Antoni Vives Colom immortalitzaren aquell moment. En la primera s'observa el iot blanc de l'emperadriu -de nom Miramar- i el Nixe de l'Arxiduc ancorats al costat de sa Foradada. En la segona s'observa un bot ocupat per cinc persones en el moment del desembarc. L'emperadriu es situa en la posició de popa.

Ambdós punts del litoral mallorquí tenien noms menys solemnes i més prosaics abans del desembarc de tan egrègies figures. La punta alcudienca era coneguda com a punta des Tamarells. L'embarcador deianenc rebia el nom d'embarcador de sa Creu.

 

Punta de l'Emperador (Alcúdia)

Desembarc de l'emperadriu d'Àustria a sa Foradada (gener de 1893)

 

Ben sorpresos degueren quedar alguns pagesos mallorquins entre els anys 1916 i 1920 quan se'ls va acostar un jove filòleg noruec que s'interessava pels noms que donaven a les distintes tasques relacionades amb el cultiu dels cereals. Es tractava de Peter Hjalmar Rokseth, Don Pedro pels mallorquins, el qual estava elaborant un recull terminològic que posteriorment seria aprofitat per mossèn Antoni Maria Alcover en el seu Diccionari i publicat per l'Institut d'Estudis Catalans l'any 1923 amb el títol de Terminologie de la Culture des Céréales à Majorque.

A la pàgina 26 del citat llibre trobam l'ordre de succesió de les collites que s'estructurava en cicles de quatre anys. Començava el primer any amb la denominada pastura, que s'estenia des de la collita de l'any precedent fins a l'estiu següent. Durant el segon any el període de descans dels terrenys que anava des de l'estiu fins al mesos de gener-febrer era denominat ermàs i el període amb la terra ja llaurada que anava des del gener-febrer a la sembra era denominat guaret. En el tercer any es sembrava el blat i en el quart any es sembrava ordi i civada, per a tornar a començar el cicle després de la collita.

De la relació anterior ens interessa destacar aquí l'ermàs perquè aquesta fase en què els terrenys no es conraven ha deixat algunes impromptes en la toponímia illenca. Així a Fornalutx trobam el pi de s'Ermàs i a Selva tenim el pla de s'Ermàs. En forma plural (es Ermassos) apareix a Felanitx, Petra i Son Servera.

Més curiosa és la forma diminutiva plural (els Ermassets) que trobam a dues localitzacions de la serra de Tramuntana. La primera correspon a uns sementers de la vall d'en Marc situats entre Son Marc i el Pujol i documentats al manco des de 1685. La segona és la coneguda cova situada al cim de la fita del Ram (cova des Ermassets) mític escenari d'algunes llegendes esporlerines. Està clar que el roquissar del puig no s'ha conrat mai així que només ens queda suposar un ús metafòric del terme.

NOTA: ermàs o ermita són derivats de la paraula erm (del llatí eremus) que tenia originalment el significat de desert, lloc despoblat. Un altre terme relacionat amb el cultiu dels cereals és el restoble, consistent en sembrar dos o tres anys seguits el mateix tipus de cereal o cereals. Trobareu el que és un esvaït aquí.  Agraïm les precisions aportades per l'amic Rafael Perelló Bosch.

 

Cova des Ermassets (Esporles)

 

Són habituals els escuts situats sobre els portals d'accés dels casals urbans i de les possessions. Era la millor ubicació possible per assegurar el compliment de la seva funció: informar als visitants sobre el llinatge i en conseqüència el poder detentat per part de la família propietària de l'immoble.

La referència als escuts en la toponímia mallorquina és més rara i de fet només coneixem dos casos en que la paraula és emprada com a genèric. Un es troba al municipi d'Artà i res sabem de la seva antigüetat o dels motius de la seva denominació. És l'escut del Rei que designa un penyal que s'eleva al llebeig del coll Paret, obert entre el puig del Rei i la Senyora just per damunt de la font Soberana.

De l'altre escut podem fer més precisions ja que sabem que és nom de mariners, que té un caràcter metafòric i que la seva antigüetat no sobrepassa els cent quinze anys. S'ubica a les penyes de la costa llucmajorera, en el sector de Llucamet, i li diuen l'escut del Barcelona.

NOTA: Volem agraïr a Tomàs Mut i a Miquel Rigo que fessin possible l'excursió marítima a les penyes de Llucamet, tant de temps desitjada.

 

Escut del Rei (Artà)

Escut del Barcelona (penyes de Llucamet)