Fins a la generalització de les tuberies de ciment i de plàstic només hi havia un sistema per conduir l'aigua a llargues distàncies: la construcció de síquies, també denominades canals, canaletes o calçades, amb l'aigua discorrent per gravetat de manera subterrània o a cel obert.

D'aquesta manera era conduïda l'aigua durant 9,9 km des de la font de la Vila a Palma com a mínim des de l'època musulmana. I si anam més enrere en el temps i ens remontam a l'època romana alguns autors han defensat que el subministrament de Pol.lèntia és realitzava a través de la canal de Ternelles, amb un recorregut de més de 15 km.

Les grans possessions que no comptaven amb fonts a les seves proximitats també hagueren de recórrer a la construcció de grans canalitzacions. A la Serra en són exemples la canaleta de Massanella, de 7,2 km o la síquia de Solleric, de 3,1 km. A Artà la síquia de Morell recorria 2,2 km per conduir l'aigua des de la font de sa Jonquera fins a l'aljub de sa Casa Nova (actualment sa Canova).

La major part d'aquestes canalitzacions es troben avui abandonades i van desapareixent progressivament. Algunes com la canaleta de Massanella mantenen la seva funció encara que l'aigua circuli entubada.

Només coneixem un cas de síquia de llarg recorregut per on l'aigua circuli lliurement i és la síquia des Ratxo, que porta les aigües des de la font des Ratxo fins als molins, les marjades i les cases de Galatzó, després de recórrer 2 km.

Tenint en compte que origen i i destí de l'aigua es troben en finques diferents podem suposar que els litigis estigueren assegurats. I efectivament al llibre que Tomàs Vibot i Just Hernández dedicaren a Son Nét es documenten els pactes signats el 23 de juny de 1501 entre Berenguer Vivot i Mateu Nét segons els quals la finca de Galatzó podria disposar de l'aigua canalitzada a canvi del pagament d'una renda anual de 8 sous i de la construcció dintre de la finca de tres abeuradors per a ús de Son Nét. Les disputes continuarien al llarg dels segles.

Més de 500 anys després la finca pública de Galatzó continua gaudint de l'ús de l'aigua de la font des Ratxo i encara ho fa a la manera tradicional. Més destacable és encara el bon estat de conservació que presenta el conjunt del sistema hidràulic, rehabilitat recentment gràcies a les ajudes del Consorci Serra de Tramuntana Patrimoni Mundial.

Una excelent decisió presa per part dels responsables de la gestió de la finca, als quals donam l'enhorabona.


NOTA: es Ratxo fou durant segles un rafal de la gran finca de Son Nét i per tant fou propietat de la família Cotoner des del segle XIX fins al 1950. Ens hagués agradat consultar els documents relatius al litigi depositats a l'Arxiu Municipal de Palma però no ha pogut esser. Consultar el Fons Cotoner de l'arxiu de Can Bordils sembla més complicat que accedir a l'Arxiu Secret Vaticà.

 

Síquia des Ratxo

 

La vila de Pollença es troba emmarcada per un conjunt de serralades d'altura homogènia en les quals predominen els roquissars i carritxars i manquen absolutament els arbres. D'aspecte inhòspit podria parèixer que aquestes serres que s'estenen entre l'estret de Ternelles i la cala de Sant Vicent no han estat mai aprofitades per l'home.

Res més lluny de la realitat. Ja les primeres comunitats prehistòriques hi cercaren refugi, bastint poblats de naviformes als seus costers (la costa en diuen a Pollença) i fortificant els turons més inaccessibles. Javier Aramburu ens ha donat a conèixer molts d'aquests jaciments arqueològics.

Nombroses coves de la serra també foren aprofitades com habitació i com a tomba, com ho demostrà la descoberta l'any 1989 de la cova de la Ceràmica, amb un conjunt d'inhumacions acompanyades d'un espectacular aixovar funerari intacte. La referència a l'activitat exploratòria duita a terme durant dècades per l'espeleòleg José Antonio Encinas és en aquest cas obligada.

La part central d'aquestes serres rep el nom de serra de Cornavaques i en el seu punt culminal, a 545 m fou instal·lat a l'any 1865 un vèrtex geodèsic, avui ja esbucat. Aquest sector central és el més humanitzat ja que a les zones més planeres s'hi bastiren marjades i tancats per al bestiar i s'hi sembraren cereals. La presència d'una font contribuí a l'establiment d'una família de roters que intentà sobreviure en aquesta terra esquerpa. Una era i una caseta amb el seu forn de pa en resten com a testimoni dels seus esforços.

Diversos camins, avui molt degradats, facilitaven l'accés a aquest lloc tan singular, situat al cor de la serra de Cornavaques, tan a prop de Pollença i al mateix temps tan lluny.

NOTA: el nom de la serra deriva del verb escornar que significa llevar les banyes, tal vegada com a metàfora de la dificultat que presentava el trànsit de bestiar per la zona. Al NOTIB es registra també la variant serra d'Escornavaques.

 

Serra de Cornavaques

Turó fortificat

Cova

Camí

Era

Caseta de roter

 

La llengua catalana es troba molt afectada per l'adopció de nombrosos castellanismes i aquest fet es reflecteix també en els topònims de Mallorca. Alguns d'ells porten segles entre nosaltres, per exemple el Terreno que dona nom a una barriada de Ciutat, però el gruix principal s'origina en els segles XIX i XX.

En podem recordar alguns com el caló des Màrmols, camp des Xubasco, es Camposanto, canal Loco, clova de s'Aleman, es Fielato, es Minero, moleta des Vago, pedra des Coto, pi d'en Diego, rota des Cabo, tancat des Torero.

Els castellanismes són especialment nombrosos com a noms de propietats rústiques que fan referència a algun ofici o malnom: Son Blanco, Cas Busso, Cas Cabrero, Cas Carabinero, Son Còdol Negrito, Cas Curandero, Cas Cubano, es Domingos, hort d'en Sordo, hort des Marinero, Son Perro, Son Regalo, Cas Xileno, Cal Xino.

A aquest grup pertany la contrada que hem escollit per il.lustrar el present article. Als costers de la serra de Son Camps s'hi localitzen uns sementers amb una caseta enrunada i un pou. La que fou filla del conductor de la possessió de Son Camps a principis del segle XX, Magdalena Roca Ferrà, la descriví d'aquesta manera:

"Hi havia un lloquet, més amunt, amb aquella caseta que li deien Son Salero. Hi havia figueres, ametlers i oliveres; i una caseta amb cisterna."

 

NOTA: Salero és un malnom que es repeteix a altres topònims illencs. Per exemple a Sant Llorenç trobam el turó des Salero i el pi d'en Salero i a Son Macià (Manacor) hi ha el garrover des Salero o de Cas Salero.

 

Son Salero (Son Camps, Calvià)

Pou de Son Salero

 

Després de tres anys de feina i de les peripècies inherents a aconseguir la publicació d'un llibre ja tenim a les mans l'obra de Tomàs Mut sobre els secrets de contraban a Mallorca que duu per títol : Al·lots, avui hi ha festa !

En ella l'autor ens introdueix en l'hermètic món dels contrabandistes d'una època (1930-1960) de la qual encara ha pogut arreplegar nombrosos testimonis directes fins arribar al nombre de 37 entrevistats. El treball de camp també ha estat intens i han estat 134 els amagatalls visitats, xifra que ha permès establir-ne algunes classificacions a partir del seu grau d'elaboració o de la seva situació sobre el terreny. No menys important ha estat la feina de llegir tota quanta bibliografia o paper queia a les seves mans sobre el tema contrabandístic a Mallorca el qual ja suma un bon grapat d'obres.

Però potser el major mèrit de l'obra sigui el que Tomàs hagi aconseguit que un important nombre de persones hagin volgut compartit les experiències que visqueren en un temps en el qual es trobaven fora de la llei. Entre tots ells destaca el cas de Pau Tomàs, experimentat constructor de secrets a quí Tomàs Mut sovint es refereix com el seu secreter particular.

El resultat de tota aquesta feina és un document únic i excepcional que val la pena llegir.


NOTA:  el llibre serà presentat a Palma el proper divendres dia 3 de novembre. L'acte tendrà lloc a Can Alcover - Espai de cultura de Palma a les 19’30 hores i serà presentat per Joan Carles Palos.

 

Secrets a sa Dragonera

 

Els supernins no eren uns nins dotats de poders extraordinaris com podria parèixer. Els supernins eren els antics habitadors de la vall de Superna (Puigpunyent). Jurisdiccionalment formaven part de les terres del Pariatge mentre que la prestació d'armes i els alous corresponien a la baronia de Bunyolí. Administrativament Superna depèn de Puigpunyent però sempre ha tengut una estreta relació amb el municipi d'Esporles, degut a les millors comunicacions amb aquest.

Llegim a la Història de Puigpunyent de Rosselló i Segura que a l'edat mitjana els supernins eren requerits per anar a defensar la costa de Banyalbufar, la d'Estellencs i fins i tot la d'Andratx, destí aquest darrer que motivà la seva protesta perquè ho consideraven massa lluny.

Segons la Història de Joan Binimelis al 1595 Superna tenia sis cases o alqueries. El principal nucli de població és situà a l'entorn del Rafal de Superna (actual Cas Metge) i les principals possessions de la vall foren i són Son Balaguer, sa Campaneta, Son Nadal, Son Noguera i Son Vic. El cardenal Despuig (1785) incorporà en el seu mapa noms com els Obacs, Ca n'Arbós (actual Can Poma), So na Jaume, l'Arca, Camp Redó, Son Noguereta, Son Canyelles (actual Son Fava) i el coll dels Cards.

La població de Superna mai va superar el d'un grapat de propietats i per això el seu gentilici (superní, supernina) acabà per desaparèixer.


NOTA: Superna és un topònim ben antic que apareix ja al còdex àrab del Llibre del Repartiment (1232) amb la forma ṣ-bârna. Llegim el seu significat a l'Onomasticon: "(Vallis) superna = "superior" "de dalt". Transmès pel mossàrab, que conservava sordes les oclusives entre vocals".

 

Superna des dels puntals de Son Fortesa

Superna des de la fita del Ram