Un dels sementers de na Carro (Artà) s'anomena el Tornall de sa Xeixa. Es diu tornall al darrer solc que fa un llaurador quan deixa la llaurada i també s'aplica a una franja de trenta passes d'ample que era assignada a un pareller per llaurar-la (DCVB).

La xeixa, un tipus de blat de bona qualitat, no és l'únic cereal que s'inclou entre els topònims. Normalment apareixen com a determinants d'un orònim. Així camp, coma, comellar, coster, pla, rota, turó es combinen amb la civada (camp de sa Civada), el mestall (comellar des Mestall), l'ordi (rota de s'Ordi) o la xeixa (Pla de sa Xeixa). Altres vegades són noms col·lectius del tipus es Mestallar o s'Ordiar (i la seva variant Ordial) que designen llocs on es sembrava mestall o ordi.

Resulta destacable l'absència de la paraula blat en aquesta sèrie, tenint en compte la seva importància. El nom tan sols és emprat de manera metafòrica, per fer referència a muntanyes, que són designades com a Munt de Blat, i que trobam a Albercuix i a Artà, en aquest cas com a sinònim d'en Porrassar.

Sembla increïble però encara queden pagesos a Mallorca. Els que es dediquen als cereals comencen en aquesta època la sega i ja llauren els sementers dedicats al farratge. Al juny els camps ja segats conviuen amb els que encara conserven les espigues.

Contemplats des del cel aquests camps semblen els llenços d'un pintor.

 

 

 

Un problema de les recreacions històriques és que la gent s'arriba a creure veritablement que es troba davant un monument antic. Per exemple enmig dels greens del golf de Canyamel apareixen de sobte les runes d'una torre que molts han confós amb una autèntica torre medieval.

Li diuen la torre de n'Anyana i certament la seva forma rectangular, les cantoneres de carreus de marès i el seu matacà indueixen a pensar que és una més de les torres de defensa que servien per defensar les possessions properes a la mar, com la veïna torre de Canyamel.

La torre es situa en terrenys que  formaven part de l'extensa possessió de s'Heretat, situada tres quilómetres al nord, la qual disposa de la seva corresponent i genuïna torre de defensa. A la zona de n'Anyana els historiadors només ens parlen de l'existència d'un molí d'aigua, anomentat el molí de la Mar, però cap rastre d'una torre o possessió.

Idò que hi pinta allà tal edificació ?. La solució a la paradoxa la trobam a les Cròniques Artanenques del pare Rafel Ginard. Sabem per ell que la torre fou construïda a principis del segle XIX per un personatge anomenat Don Jaume, un noble d'origen francès. Nascut a Perpinyà l'any 1760 era un dels setze fills de Joseph de Banyuls, marquès de Montferré, i de Jacquette de Bellisen. Don Jaume era cavaller de l'ordre de Sant Joan de Jerusalem, comanador de Térmens i de Cotlliure.

L'arribada de la revolució francesa trasbalsà l'antic món de la noblesa i molts hagueren de fugir per salvar la vida. Desconeixem els motius pels quals Don Jaume trià Artà pel seu exili però potser tenguessin relació amb el que seria propietari de s'Heretat a partir de 1790, Josep Quint-Safortesa i Sureda, també cavaller de l'ordre de Sant Joan.

El cas és que Don Jaume obrí una cantina al poble i es guanyà el cor dels artanencs. Conta el pare Rafel que els més vells del seu temps (1928) encara recordaven la bondat del personatge: "donava brou de carn als pobres malalts de la vila, repartia abundoses almoines, i, durant la pesta artanenca, va remeiar fins allà on pogué les necessitats del poble." I afegeix que el noble "passant per n'Anyana, s'enamorà del torrent i de l'estany que l'atreia amb sa mirada verda, i hi féu aixecar una torre just al cantell de l'abisme".

Don Jaume de Bànyuls va morir a Artà l'any 1850, a la respectable edat de 89 anys, quedant com a memòria seva una torre enrunada situada enmig dels greens d'un camp de golf.


NOTA: molts autors han relacionat el nom de n'Anyana amb la presència de l'estany de Canyamel i amb l'hidrònim prerromà ana ("aigua") del qual s'han derivat altres topònims com na Jana.

 

Torre de n'Anyana (Capdepera)

 

A Mallorca durant el segle XVI el perill d'atacs otomans i berberescs fou màxim. Pobles com Pollença (1550), Sóller  (1561) o Andratx (1578) sofriren atacs importants. Ciutadella de Menorca fou assolada l'any 1558, l'any de sa Desgràcia.
Aleshores es decidí la construcció d'una xarxa de torres voltant l'illa per tal de vigilar i defensar la costa. Al municipi d'Escorca, en el sector més abrupte de la serra de Tramuntana, se'n construiren cinc: la torre de na Seca (1582), la torre des Forat (1611), la torre de sa Mola de Can Palou o de sa Mola de Tuent (1596), la torre de sa Calobra o des Bosc (1604) i la torre de Lluc (1606).

Avui en dia, exceptuant la torre de sa Mola de Can Palou, les torres d'Escorca es troben en un estat ruïnós, deixades de la ma de Déu i esbucant-se progressivament. La bona notícia és que aquesta situació podria canviar ja que per a l'any 2017 el Consell de Mallorca ha destinat 500.000 euros per al Programa de conservació de torres de defensa i es detecta un interès creixent per aquest monuments. Ho demostra el fet que s'hagi programat per al proper dia 7 de gener una recreació de l'antic sistema de comunicació que a través de senyals de foc i fum transmeses entre les torres informava dels possibles perills. Vint-i-quatre seran les talaies mallorquines que recobraran el protagonisme per un dia.

Tant de bo que les iniciatives esmentades serveixin per impulsar la restauració i conservació de les torres d'Escorca. Perquè si l'abandó continua el seu destí està cantat: totes acabaran com la torre de Lluc.

 

ACTUALITZACIÓ (3/01/2017): trobareu els detalls de l'acte que ha estat programat  per la Societat Balear de Matemàtiques (SBM-XEIX) i un grup de professors de l'IES Marratxí per al proper dissabte aquí. Talaies de Mallorca: torres de defensa dels drets humans és el  nom del manifest en el que es recolza l'activitat. El trobareu aquí.  

 

 

En el sempre espinós assumpte d'intentar esbrinar l'orígen d'un topònim sovint trobarem aproximacions que van des de les etimologies més populars fins a les més erudites. Un exemple el pot constituir el nom d'uns terrenys que trobam a la vall de Superna, concretament a la possessió de Cas Metge (Puigpunyent), antigament anomenada es Rafal de Superna.

Tomàs Vibot, en el magnífic recull que va publicar l'any 2001 l'explicava així:.

Na Tarins: Conjunt de tres marjades a la banda nord-est de la finca. És possible que el topònim tingui una base antroponímica (llinatge català "Tarí"), ja que derivar-lo de la moneda d'origen aràbic tarí sembla un poc massa lluny de la nostra realitat.

I efectivament Tarí era un dels llinatges portats pels conqueridors catalans i així trobam a la Història d'Alaró de Ramon Rosselló Vaquer que "Bartomeu Tarí  l'any 1259  va adquirir de Pere de Medalia els honors d'Estorell i un rafal (innominat) a Alaró a més de 4 sarraïns, 3 sarraïnes, 4 parells de bous i 20 vaques."

Però no és aquesta l'única explicació que s'ha donat al nom del redol superní. Un grapat d'anys abans (1984) Onofre Rullan explicava en el seu inèdit treball sobre La toponímia d'Esporles i la seva rodalia que:

Na Tarins era una mula de Cas Metge que va morir llenegant per un cos­ter, des d'aleshores aquest coster es diu es Natarins.

Triau l'explicació que vos agradi o convenci més. En tot cas si avui ens hem fixat amb es Natarins o amb na Tarins ha estat per celebrar que l'Ajuntament de Puigpunyent ha reeditat el llibre de Tomàs Vibot sobre Superna, una magnífica notícia per aquells que gaudim del coneixement minuciós del territori que ens proporcionen els reculls toponímics.

 

na Tarins (Cas Metge, Puigpunyent)

 

Els arqueòlegs i aficionats que avui en dia visiten alguns dels abundants monuments prehistòrics de l'illa el que solen trobar al jaciment és una espessa vegetació que fa impossible una mínima contemplació del conjunt. Molt diferent era la situació fa cent anys quan el camp es trobava en plena explotació i es controlava l'expansió natural de la vegetació. Les fotos antigues ens mostren sovint monuments que destaquen enmig de sementers impol.luts.

Un dels principals monuments que avui s'ha fet invisible per l'efecte de la vegetació és l'anomenat talaiot de sa Gruta que fou descrit per Miquel Alcover i Sureda (1941) com el "rey de los monumentos megalíticos mayoricenses". Al 1929 havia estat descrit i fotografiat per dos seminaristes manacorins,  Guillem Pascual Galmés i Guillem Nadal Gelabert, que el varen incloure en la segona part del seu treball Monumentos prehistóricos existentes en Manacor, que fou guardonat amb un dels premis del Certàmen científico-literari del Seminari d'aquell any.

Duim aquí la descripció i les fotografies esmentades així com una fotografia actual del jaciment. Està clar que el rei dels monuments megalítics mallorquins ha conegut temps de major noblesa.

A unos dos kilómetros de estos monumentos encontramos el grandioso talayot de sa Gruta que parece ser guarda de todos los demás que vamos a describir por su gran altura que los domina a todos. Desde la cima de este talayot se distingue expléndido panorama, divisándose a los lejos y hacia el noroeste los numerosos monumentos de Bellver, sa Murtereta, etc. El talayot es cuadrado y mide 13 m de lado. Sus paredes formadas por piedras de gran magnitud tienen [...] de espesor y en la parte mejor conservada de la pared mide 2,8 m. El montículo sobre el que está siutado el talayot tiene 142 m de ruedo y se divisa de distancias muy lejanas. ...la columna central mide 1,1 m de espesor. Alrededor de este monumento se ve gran cantidad de piedras de gran tamaño que hacen ver que allí existían otros monumentos que han sido totalmente destruidos.

NOTA: constitueix una absoluta raresa l'ús d'aquesta paraula d'origen grec entre els nostres topònims front a l'usual cova. Apareix sobretot designant antres artificials construïts per aixoplugar una font (gruta de Son Verí, gruta de Son Noguera, gruta Roqueta...). Només en dos casos apareix per denominar una possessió. Al manco des del segle XVI tenim sa Gruta Vella (Manacor) a partir de la qual i amb el seu establiment s'han derivat nombrosos noms: sa Gruta Nou, sa Gruta d'en Fusteret, d'en Miquel Minyó, d'en Parrino, d'en Pelleta, d'en Pontet, d'en Prim, d'en Toni Lluís, de l'Amo en Martí, Can Pep de sa Gruta, refugi de sa Gruta, camada de sa Gruta, avenc de sa Gruta, talaiot de sa Gruta. A Palma trobam un hort, amb cases, safareig i sínia anomenat sa Gruta al manco des de 1685. Es trobava situat entre es Molinar i Ciudad Jardín, just al llevant de Son Perera.

Impossible saber quina és la cova que donà nom a la possessió manacorina ja que el subsòl manacorí es troba foradat talment un formatge de gruyere. En una d'aquestes coves situa mossèn Alcover la primera proesa del rei en Jaume que no és altra que l'alliberament de son pare, el rei Pere el Catòlic. Els moros el retenien engrillonat en una cova de sa Gruta de Manacor (Rondaies Mallorquines, Tom V).

 

Talaiot de sa Gruta (detall)

Talaiot de sa Gruta

Talaiot de sa Gruta. Guillem Pascual Galmés i Guillem Nadal Gelabert
Monumentos prehistóricos existentes en Manacor (1929)