Les festes de Sant Jaume (25 de juliol) es celebren a molts de pobles de Mallorca des de fa segles. Així Joan Binimelis en la seva Història (1595) ens relata que aquest dia a Manacor, es feien "grans triümphos en lo espiritual y temporal, de sons y danses, corregudes de cavalls y altres, segons los costums de la terra."

Una oca era el premi que rebien els guanyadors de les corregudes o carreres com testimonia un document de la diòcesi manacorina aportat per Josep Segura i Salado segons el qual "Joan Frau, traginer, ha rebut dues lliures per una cullera d'argent i unes sabates que han servit per la correguda de l'oca de Sant Jaume".

Per aquest motiu el lloc on es duien a terme aquestes carreres era conegut com el camp de s'Oca. N'hi havia un a Pollença, que apareix als estims de 1578 com a camp de l'Occa, valorat en cinc centes lliures i " que posseeix ara Jaume Cifre té empenyorat i és de Joan Cunill fill de Bernadí. " Un altre estava a Sóller, al costat del camí de la Mar, i fou punt de concentració de les tropes que feren front als moros l'onze de maig de 1561. Trobam un tercer camp de s'Oca a Alcúdia i a la Història d'Alcúdia de Pere Ventayol podem llegir que al 1511 es pagaren 10 sous "per les oques i pollastres de la festa del gloriós Sant Jaume".

El darrer lloc que coneixem amb aquest nom es localitzava al nord d'Inca i té l'interès afegit de que s'hi localitzava un assentament romà a jutjar per les troballes descrites. Tornam a Binimelis qui situa en aquest lloc el descobriment de: "Una gran pedra marmòrea que denota com esta vila fon principal població de romans en un latrero qui diu:

SULPICIA GALIENI VIXIT ANNO XXV MENSIBUS VI "

Sense saber-ho el geògraf i historiador renaixentista acabava de fer la primer referència epigràfica de les Illes Balears.



NOTA: la làpida sepulcral romana fou destruïda segles més tard, diuen que convertida en pols de marbre per a estucar el temple parroquial. I si els inqueros antics capolaren la làpida sepulcral els inqueros actuals han tapat el camp de s'Oca d'edificacions residencials i de serveis, mostrant un nul interès pels seus possibles antecedents romans.

 

Làpida de Sulpitia Galieni, que va viure vint-i-cinc anys i cinc mesos

Reproduïda en el mapa del Cardenal Despuig (1784) i inclosa per Cristòfol Veny en el seu Corpus (1965)