Diuen els científics que antigament els llorers estaven més estesos per la muntanya, quan l'estiu era més humid que ara. Amb el rigurós estiu de l'actualitat s'han refugiat a les formacions càrstiques de la Serra on gaudeixen d'un microclima idoni.

És lògic per tant que allà on trobam més topònims relacionats amb aquest arbre sigui a Escorca. Aquí tenim l'avenc des Llorer, el cingle des Llorers, el musclo des Llorers i el torrent des Llorers. Fora d'Escorca només tenim el puig des Llorer (Andratx) i el penyal del Llorer (Pollença).

I recorda el nostre folklorista de guàrdia, en Rafel Perelló, que quan neixia un nin posaven un brot de llorer a la porta o a la baula de la porta d'entrada a la casa per anunciar aquest fet. Si neixia una nina hi posaven un brot de murta. Una glosa popular ho proclama:

Ja diràs en es llorer
que s'afany a treure branques
enguany que se'n casen tantes
any de fiols l'any qui vé.


NOTA: hi ha noms que fan referència a llorers domèstics, situats a horts o jardins. És el cas per exemple de l'hortal des Llorer (Llucmajor). Potser l'existència d'un exemplar domèstic també expliqui el determinant d'una possessió valldemossina, emprat al manco des del segle XVIII: Son Puig del Llorer.

Agraïm a Fran Ramon i a Toni Amengual la fotografia del pas des Duro, a sa Fosca, les parets de la qual constitueixen el clímax de les lloredes mallorquines.

 

Llorers al pas des Duro (sa Fosca). Foto: Toni Amengual