El rellotge de sol de l’Enterrossall
El rellotge de sol que actualment podem veure a la façana de la Rectoria és un rellotge de sol vertical declinant a llevant, de perfecte traçat de gnomonista mallorquí, possiblement felanitxer, gravat sobre quatre peces de pedra de Santanyí.
Cada vegada que miràvem aquest rellotge ens estranyava la seva situació, l’Església li fa ombra bona part del matí. El rellotge és de l’any 1803 i ja feia molts anys que l’Església feia ombra a aquesta part de la Rectoria; a més, a la cantonada del temple ja hi havia els dos rellotges que hi podem veure actualment. Si interessava un altre rellotge, per facilitar la lectura de l’hora des de l’esplanada, cada pam que s’hagués allunyat el rellotge de l’Església eren minuts que se guanyaven d’insolació, segur que s’hagués trobat un lloc millor no massa lluny.
Amb motiu de preparar la nostra publicació “Rellotges de sol de Felanitx”, intentàrem projectar un poc de llum a aquesta suposada anomalia, fent un estudi aproximat. El rellotge, pel seu traçat, pràcticament podria veure sortir el sol tot l’any i rebre’l fins a les 4.28 de l’horabaixa, hora solar. Per les poques hores reals de sol que contempla, consideràvem que tenia poc sentit la construcció d’un rellotge d’aquestes característiques i situar-lo en la proximitat d’altres dos rellotges ja existents a la cantonada.
Quan férem el càlcul d’insolació, li calculàrem una declinació aproximada de 34.5 graus a llevant, mentre que el càlcul de declinació de la paret ens va resultar de 29.45 graus. Aquesta diferència aproximada de 5 graus pot semblar insignificant o atribuïble a un error de càlcul, però per a un gnomonista, en cap cas és acceptable. Hem pogut comprovar les declinacions d’altres rellotges germans i resulta difícil trobar errors de disseny apreciables, considerar 5 graus d’error per a aquest rellotge, és un absurd.
Bastants rellotges tenen gravat l’any de la seva construcció, moltes vegades se correspon amb alguna eventualitat arquitectònica del mur on està situat: construcció, reforma…
A Felanitx alguns, com a llegenda, duen gravada una data per recordar algun fet concret. Podem suposar que és el cas d’aquest rellotge de la Rectoria. Com a llegenda podem veure “Julio 4 DE 1803”; no coneixem cap fet amb aquesta data que relacioni el rellotge i la Rectoria. També és ver que no som historiadors.
Convençuts que el rellotge no està en el lloc per al qual es va traçar, se’ns obrí la porta per a la recerca del seu possible emplaçament original.
El rellotge forma part d’un conjunt de sis rellotges que consideram marcats pel mateix gnomonista i gravats pel mateix picapedrer. Dos d’aquests rellotges són la parella de llevant i ponent de Son Burguera, altres dos, la parella de llevant i ponent de Firella, el quint, de Son Mesquidassa, de llevant, per tant no formaria parella amb el de la Rectoria, també de llevant, i de dates bastant distants, 1818 i 1803 respectivament.
Descartat agermanar-lo en proximitat física i de temps amb cap dels cinc anteriors, cercàrem una possible marca de picapedrer que delatés la seva pertinença a la paret lateral de l’Església, paret no perfectament alineada on és possible que tingui algun tram amb declinació d’exactament 34.5 graus. No hem localitzat cap marca de picapedrer de la que puguem sospitar que fos el seu emplaçament, tampoc tindria mol de sentit haver-lo retirat per situar-lo a un emplaçament incorrecte, ni tampoc tindria sentit el seu traçat a la paret lateral de l’Església per l’impediment que suposa l’altura i distància de la Timba, per a una òptima observació des de la mateixa Timba i des del carrer. També descartàrem la situació a la Timba per la suposada escassa altura.
Amb l’intent de localitzar una paret de declinació similar i pròxima al lloc, pensàrem amb El Mercat, construït després d’enderrocar Sa Quartera. De l’edifici de Sa Quartera no pot ser, el rellotge és del any 1803 i Sa Quartera posterior, 1840-1844. Podria ser d’una edificació anterior, enderrocada per la seva construcció i reubicat en el nou edifici. No sembla possible; quan s’enderrocà Sa Quartera, 1933, el portal d’aquesta passà als baixos de la Rectoria, però no cap rellotge; hem tingut accés a fotografies guardades a la Fundació, datades suposadament el 12 d’octubre de 1947, i sembla que el rellotge no està a la paret de la Rectoria. Poc sentit tindria tenir-lo guardat més de 100 anys.
Vist el poc èxit obtingut, la recerca va quedar ajornada.
Recentment, gràcies als treballs de Maria del Carme Pino Obrador i Francesc Sánchez García per una part i pel de Maria Mesquida per altra, amb motiu del 175 aniversari de l’Enterrossall, publicats a aquest Setmanari, ens han refrescat la memòria algunes notes que ens havien passat per alt i alhora hem accedit a d’altres que desconeixíem. Aquestes notes ens suggereixen la possibilitat que el rellotge estàs situat originàriament a la Timba.
Primer.- Per la nota de Bartolomé Mestre que ens recorden M. C. Pino i F. Sánchez:
“…Este terreno de más de ciento treinta pasos de largo, y cerca de veinte y ocho palmos de alto,…”
Aquesta altura al voltant de 5.5 metres és una altura bastant acceptable per a situar un rellotge d’aquestes dimensions. Estaria entre els 4.5 i 5.5 metres.
Segon.- Per la nota “Descripción del terraplén” de “Mamotretos 78 Tomo I” de la Fundació Cosme Bauçà “…formava otro terraplen una linea curva de modo q. la misma linea…”
El paral·lelisme de la Timba i la curvatura fa possible que existís un punt de declinació de 34.5 graus, la del rellotge.
Tercer.- Donada l’antiguitat de la Timba és ben possible que als voltants de 1803 es fes necessària una restauració, tot aprofitant aquesta per a la col·locació del rellotge, motiu de la llegenda que porta gravada. Recordem que Felanitx és un poble ric en rellotges de sol; sembla que en el segle XIX eren molt apreciats i qualsevol excusa era bona per fer-ne un.
Quart.- La situació d’un rellotge en aquest indret no resta utilitat al rellotge de llevant de la cantonada de l’Església, fàcilment es pot justificar la seva col·locació per a facilitar així la lectura de l’hora a la gent que passava pel carrer davant la Timba. Pot semblar excessiva la proximitat entre rellotges, però és qué, a la segona meitat del segle XIX, se’n va pintar un altre a les proximitats, a Can Prohens i, per si fos poc, a Can Vei, per no haver de guaitar a la plaça per saber l’hora, en pintaren un altre al seu corral. Desgraciadament d’aquest últim únicament s’endevinen algunes traces.
Cinquè.- Com acabà el rellotge a la Rectoria?
Si efectivament el rellotge estava a la Timba, per la nota que ens transcriuen M. C. Pino i F. Sánchez “Dionisio Marín, jutge del Jutjat de primera Instància de Manacor, signa una diligència per al trasllat de la terra “ensangrentada” al cementiri…”, ens fa pensar que el rellotge es retirés i guardés a la Rectoria o a l’Església.
Sisè.- Per què el rellotge si es va guardar a la Rectoria o a l’Església, no es va col·locar a la façana de la Rectoria amb motiu d’alguna reforma a l’entorn. per exemple, quan es va col·locar la placa de recordança de les víctimes a la Timba?
La nota de M. Mesquida ens recorda que per encàrrec de l’Ajuntament de 1869, Antoni Vaquer Noguera va gravar la placa de recordança a les víctimes de l’Enterrossall.
Coneixem un rellotge de sol orientat, que té escrit “AN?VAqUER” i la data 1853. Aquest rellotge destaca més per la seva floritura escultòrica que per la part gnomònica, el suposam esculpit per Antoni a l’edat de 16 anys. No tenim gaire dubtes de la seva autoria ni de la seva afició, a més de l’escultura, a la dels rellotges de sol.
És possible que per la seva afició als quadrants conegués l’existència del rellotge, suposam que pels coneixements de mestre de picapedrer, escultor i gnomonista, per la reduïda altura de la nova Timba no considerés convenient retornar-lo al seu lloc original, ni emplaçar-lo a la façana de la Rectoria. Vegem un suposat motiu.
En el segle XIX ja hi havia el rellotge mecànic a l’Església, del manteniment del qual en tenia cura “el rellotger” de l’Església, escolà o capellà que amb coneixements de fuster i ferrer, cada dia li donava corda i el posava en hora amb un rellotge de sol o una meridiana. És de suposar que Antoni Vaquer decidís no col·locar-lo, ja que no marcaria exactament la mateixa hora que el rellotge mecànic ni la dels altres de sol, per la diferent declinació.
Si es va col·locar a maitat de segle XX, l’anterior problema citat ja no existia, els rellotges mecànics eren més precisos i fiables, l’hora oficial que marcaven ja s’havia canviat vàries vegades de meridià, i per la diferència entre l’hora solar i l’oficial, ningú no consultava els rellotges de sol.
A la fotografia abans citada, de 12 d’octubre de 1947, sembla que on actualment està el rellotge hi ha un finestró, que, segurament amb motiu d’alguna reforma es va tapiar, aprofitant el rellotge. Suposadament amb més de 100 anys arraconat, no es recordava l’origen. Per la proximitat amb el temps s’hagués pogut col·locar en el centenari de la desgràcia.
Algú recorda o té informació de quan es va col·locar?
Fins aquí hem exposat uns arguments, malgrat no els puguem avalar documentalment, per tal de justificar que el rellotge de la Rectoria es va traçar per a la Timba i allà va estar fins el dia de l’Enterrossall. Som conscients que ens arriscam fent tal suposició basats únicament en unes quantes retxes traçades sobre una pedra.
Hem encapçalat el present article “Rellotge de sol de l’Enterrossall”, quan tractam de justificar que possiblement era el “Rellotge de sol de la Timba”. Vegem el motiu.
No coneixem molts de detalls de com era la paret de contenció de la Timba, però podem suposar que seria de pedres relativament grosses col·locades per treballadors de paret seca; segurament aquests treballadors haurien tingut esment en col·locar les pedres de forma que el seu centre de gravetat estàs el més enrere possible, al màxim dintre de la paret, i també el més baix possible i de la mateixa forma col·locar les pedres de manera que les seves bases estiguessin inclinades cap a dins la paret, aconseguint d’aquesta forma la màxima estabilitat.
Si efectivament l’any 1803 es va fer una reforma o restauració a la Timba i es va col·locà el rellotge, aquest hauria estat possiblement “un afegit”. D’aquest “afegit” coneixem la part visible, d’aproximadament 1 metre quadrat, ignoram el seu gruix encastat dins la paret, que consideram del voltant dels 20 a 25 centímetres, amb bases rectes. Si fos així el rellotge tindria el centre de gravetat únicament a 10 ò 12.5 centímetres dins la paret, si aquest element no està molt consolidat a l’estructura, amb el pas del tems és una de les parts més inestables.
Si hem de fer cas a la nota de Bartolomé Mestre abans citada , on diu:
“Un terreno así empapado con las continuas lluvias desde tan antiguo, recintado por el lado de la calle, por una vetusta é inoble defensa de sillares informes y piedras mal aglomeradas, debia perder de cada día el aplomo y amenazar un rompimiento inevitable”. Hem de convenir que amb aquestes condicions de la paret de la Timba, la tragèdia sembla inevitable i si consideram el rellotge a una altura de 4.5 a 5.5 metres, amb un centre de gravetat tan endavant i un pes al voltant de 500 a 625 quilos, per poca pressió que se li apliqués a darrera podria haver contribuït a ser el detonant de la tragèdia.
Per les distintes cròniques que ens han arribat del terrible succés ens podem imaginar que la majoria de víctimes foren causades, pel tumult format, per aixafament amb greus lesions internes, trencaments d’ossos i ofegament.
Recordant la nota : “Dionisio Marín, jutge del Jutjat de primera Instancia de Manacor, signa una diligència per al trasllat de la terra “ensangrentada” al cementiri…” és evident que les lesions obertes varen ser greus. Si, com hem exposat, el rellotge estava a la Timba, sembla possible que les quatre pedres, d’un pes suposat de 120 a 155 quilos cada una, que conformen el rellotge, caiguessin directament, des d’una altura mitjana de 5 metres, sobre els caps de les persones a baix apinyades. Aquestes pedres de forma prismàtica tenen 12 arestes i 8 vèrtex, suficient perquè un sol frec amb elles produeixi ferides obertes. És fàcil imaginar que el rellotge va ser el causant directe de la mort quasi instantània d’unes quantes persones, ja que de segur les degué produir nombroses fractures i greus ferides obertes.
Amb una inspecció ocular del rellotge, no es noten desperfectes per la caiguda, cosa comprensible si, com hem dit abans, “va caure blan” i de segur, a pesar del seu pes, es va retirar manualment amb molta cura per tal de no augmentar el sofriment de les possibles víctimes. Sí es nota a la base de l’agulla la seva recol·locació a un forat produït possiblement per una extracció violenta, a la resta, únicament als vèrtexs dels maresos, es noten unes petites erosions, pot ser producte de les posteriors manipulacions.
Amb tal motiu hem encapçalat aquesta exposició amb el nom de El rellotge de sol de l’Enterrossall.
Rellotges de sol de Felanitx 