Presa, en diríem més bé avui. Una resclosa és una paret que es fa a través d'un riu, d'un canal, etc. per alçar el nivell de l'aigua i derivar-la fora del seu llit cap a un molí, un rec, etc. (DIEC).

Es tracta per tant d'un element per al control de l'aigua, i per tant amb moltes possibilitats de convertir-se en el centre d'una forta disputa. En constitueix un exemple paradigmàtic sa Resclosa que trobam al torrent d'Esporles, entre el pont des Badaluc i el pont de sa Turbina.

L'aprofitament de l'aigua d'aquest torrent i la de les fonts Major de la Granja (l'antiga font de Déu) i d'en Baster (dita també s'Ullal, font de s'Alzina, font de Canet, font de Son Quint o na Bastera) és el leitmotiv del llibre d'Antoni Gorrias, Palma i les aigües d'Esporles, en el que es descriu el litigi que mantengueren durant segles els senyors de la Granja, els de la cavalleria de Canet i la vila d'Esporles contra el domini i la jurisdicció senyorial exercida pel monestir de la Real sobre la síquia d'en Baster.

Un dels aspectes que generaven l'enfrontament era precisament el desviament de les aigües del torrent, mitjançant sa Resclosa, per a l'ús dels esporlerins just abans de que les aigües s'avencassin. L'avencament era la voluntat del monestir degut a què l'aport de les aigües subterrànies augmentava el cabal de na Bastera, ullal situat conca avall dins les terres de Son Quint i punt d'inici d'un dels sistemes hidràulics més importants de Mallorca, d'origen sarraí. Per aquest motiu el lloc on desapareixien les aigües rebia el nom d'avenc des Frares.

Coneixem bastant bé un dels episodis més àlgids d'aquest enfrontament, el qual tengué lloc a principis de març 1763. La justícia havia ratificat que el control de les aigües corresponia al monestir, que la vila d'Esporles no tenia dret a l'aigua i que en conseqüència no es podia impedir la seva conducció cap a l'avenc. Es marcà com a dia d'execució de la sentència el 4 de març, a les 10 del matí. Aquest és el relat que en fa el cronista Guillem Terrassa, contemporani dels fets:

...Va ser trobat el batle puntualment per Onofre Gomila, escrivà major de l'Audiència, que hi anà amb el pare Llobet, procurador del monestir, dos religiosos d'obediència i Antoni Ros, porter de l'Audiència. Es va comunicar l'ordre al batle, que s'havien de conduir les aigües a l'avenc, i amb això es varen juntar totes les dones del poble i vegent aquestes que les prendrien l'aigua que necessitaven varen pujar a un putxet situat darrera de les cases des Badaluc, on es varen juntar unes dues centes dones que començaren a llançar pedres. Davant les amenaces de l'escrivà aturaren la seva acció. Vists els fets els funcionaris haguren de partir cap a la Ciutat, atemorits.

Com sempre passa quan el poble es revolta el poder va recórrer a mètodes més contundents. Continua el cronista:

Coneguts els fets per el general i regent tractà de posar-hi remei i envià l'endemà a S. Llorenci, al mateix escrivà, al porter Ros i a l'algutzir Saurina, al procurador fiscal, a dues companyies de granaders, a D. Joan Baptista Roca com a fiscal interí i a quatre dragons amb els seus caporals, tan sols mancava dur-hi la forca i el botxí. Arribats al lloc trobaren el poble tranquil. El primer que es va fer va ser netejar l'avenc, i posar-hi unes reixes de ferro. Es publicà un ban que tothom hi anàs a ajudar i aviat fou acabada l'obra i a les reixes de ferro s'hi posà l'escut del monestir i es féu una síquia per a conduir-hi l'aigua...

Ningú diria, passejant per aquest bosquet de plateros que just ara ha començat a tenyir-se d'un verd tendre, el rebumbori que provocaren les tranquiles aigües del torrent d'Esporles. L'avenc situat al costat de la volta d'en Pequele fou reblit quan declinà el poder dels frares i ja se n'ha perdut la memòria. Resten encara alguns bocins fets malbé de les síquies i de la resclosa objecte de la polèmica, evidenciada per un discret salt d'aigua.

Estaria bé conservar els pocs vestigis que queden d'aquest episodi singular de la història esporlerina.

sa Resclosa (torrent d'Esporles)