Mallorca, juliol de 1936. S'acosta el dia de Santa Margalida i les notícies relatives a la sublevació militar s'estenen amb rapidesa. Algunes de les persones més compromeses políticament opten per la fuita, dirigint-se cap al lloc que consideren més segur: les muntanyes del seu poble.
Així ho feren els Queloies de Mancor, dos germans que s'amagaren a una cova enlairada pels Tossals Verds. I també els Norats de Santa Maria, pare i fill que visqueren en la clandestinitat durant tretze anys emparant-se en el boscatge de sa comuna de Bunyola. Una altra d'aquestes fuites fou la protagonitzada pels pollencins Josep Muntaner Fusteret i Martí Vicenç Bonjesús . Molt més curta, ja que durà tan sols dotze dies, és la més famosa i rememorada, entre altres motius perquè la petita història fou publicada per un dels protagonistes al 1998, sota un títol ben poètic: No eren verdes ni blaves les muntanyes.
La primera part del llibre es dedica a relatar l'itinerari seguit i les vivències a la Serra. La fugida dels dos homes s'inicià el 22 de juliol en direcció al pinar de Son Sales i la possessió de Llinars. L'esperança de trobar ajuda a Búger els féu baixar pel torrent del Salt, travessar la carretera de Lluc i pujar per la coma d'en Xeixa cap a Fartàritx Gran, sorprenent allà als pagesos que estaven enfeinats en les tasques de batre.
Continuaren cap a Fartàritx d'en Vila, on passaren la nit. Míner i Alcanalleta foren les següents fites, abans de refugiar-se a una cova del barranc que solca el Mal Torrent de Maçana. L'ajuda rebuda d'alguns pagesos els conduí a les aleshores abandonades cases de la Mola i a la possessió de Maçana. La peripècia continuà per l'alzinar de Son Cladera i pel camí des Traginers fins arribar a sa Pobla on entraren camuflats entre els carros i els jornalers a peu que retornaven a la Vila acabades les tasques al camp. Els dos homes es separaren i l'endemà, dia dos d'agost, fou detingut Pep Fusteret qui sofriria cinc anys de presó.
El relat ens fa ben avinent l'anguniosa experiència viscuda: la fam i la set patida, la por a ser delatats o detinguts, les esperances frustrades, les ajudes rebudes pels pagesos amb qui es toparen, la proximitat dels falangistes que els perseguien. Abunden els vívids detalls: l'aprofitament de la gran gerra d'aigua emprada pels recollidors de palma, l'esquisitesa de l'aigua de la font de Fartàritx (no crec que mai més hagi begut aigua més bona i fresca que aquella) , el mal de ventre produit pels caragols torrats, el tiberi a compte d'una figuera roja carregada de figues flors, l'esbart de voltors que devoraven una cabra...Particularment emotiva és la pujada de Bonjesús a trenc d'alba fins al cim del Tomir per tal de talaiar l'ansiat i no produït desembarc de forces republicanes a la badia de Pollença.
En una de les jornades transcorregudes a la possessió de Maçana i per a major seguretat els dos homes foren conduïts fins a una discreta cova, situada a prop del cim d'un turó. La cova, gran i espaiosa, era ben coneguda per la gent dels contorns com ho delataven les parets ennegrides pel fum. De fet aquesta coneixença es remuntava fins a la prehistòria. A ben segur que la seva configuració amb la sala a mode de volta de canó de mig punt i la seva doble entrada pesaren en la decisió de transformar-la en cementeri, al final del període talaiòtic.
Així que els nostres fugitius varen romandre, sense saber-ho, sobre un jaç mil.lenari construït a base d'ossos i de calç. Funest auguri del que estava per venir.
Cova de Maçana